Vilafamés, de les pintures rupestres a l’art contemporani

 

Vilafamés, de les pintures rupestres a l’art contemporani

Longi Gil Puértolas

 

Publicat a Iconologia d’unes pintures rupestres (Amat Bellés i Roig, 2018), p 13-15.

 

Les pintures rupestres de Vilafamés es van descobrir en 1963 i, segons recull la premsa de l’època, un ban de l’alcalde prohibia que la gent s’arrimara a l’abric del Castell. Els xiquets del poble quan ens vam assabentar que darrere del Castell hi havia unes “pintures rupestres”, ens va faltar temps per anar a veure com eren aquelles pintures. 

 

Aquell descobriment ens va servir per a aprendre què significava el terme  “rupestre” i moltes coses més. El referent que teníem es trobava a l’Enciclopedia escolar del franquisme i era “el hombre de Altamira” que, segons semblava, també havia passat per Vilafamés i havia pintat ratlles i punts, una cara amb dos ulls i un caragol amb potes en les roques del Castell. Uns dibuixos que haguera pogut pintar qualsevol de nosaltres, pensàvem. Per a les ments infantils, era normal que els homes primitius pintaren dibuixos a les parets de roca de sa casa, nosaltres també ho féiem.

 

Per a poder veure amb claredat aquelles estranyes figures, els xiquets les mullàvem amb tota mena de líquids, fins i tot els corporals, sense ser conscients del mal que podíem fer, sense poder imaginar que anys després serien declarades Patrimoni de la Humanitat. Però aleshores tampoc sabíem que era això de “patrimoni de la humanitat”, ni tampoc hi havia ningú que ens ho explicara. Prompte, l’Ajuntament no es va encantar en posar una reixa perquè no entrarem els xiquets que mullàvem les pintures. Aleshores, vam haver d’entrar per una porta de la muralla que donava al barranc d’En Gil i, per una estreta cornisa de la roca suspesa al precipici, accedíem a l’abric de les pintures com si entrarem a casa nostra. No érem conscients del perill. Però, al final, vam prendre consciència que no podíem banyar les pintures perquè les féiem malbé i amb els anys es podrien esborrar.

 

Els voltants del Castell era un lloc de joc habitual per a la canalla que vivíem per la part alta del poble, però també al barranc d’En Gil on paràvem cepets i plantàvem palletes als tolls per a caçar pardalets i, de tant en tant, també paràvem l’enfilat de l’aveall en uns bancals de garroferes que vorejaven el barranc.  Érem caçadors com els homes primitius que havien viscut a aquest mateix lloc feia milers d’anys, almenys això ens imaginàvem.

 

Un dels relats que motivava el joc i estimulava la imaginació era el d’un personatge del TBO que mossén Eliseo comprava setmanalment perquè els acòlits el llegirem a la sagristia de l’església. Es tractava d’Altamiro de la Cueva, un jove amb barbeta que inventava artefactes i vestia amb pell d’animals. Però Altamiro era, sobretot, un artista, un apassionat de la pintura que es faria famós miler d’anys més tard, segons el relat de Bernet Toledano, el dibuixant que firmava la historieta del tebeo.

 

Però als anys setanta del segle XX, per Vilafamés, van aparéixer uns altres “altamiros” amb barbes i vestimenta hippy. Tota una rècua d’artistes que van vindre de la mà de Vicente Aguilera Cerni i, igual que Altamiro de la Cueva, també pintaven figures estranyes. Allò no eren pintures rupestres, eren pintures “contemporànies”, segons deien. La conclusió a la qual arribàvem aquelles criatures de pantalons curts i apedaçats era lògica: tant als pintors prehistòrics com als contemporanis els agrada Vilafamés, és per això que tots venen al nostre poble. “És un poble pintoresc”, sentíem dir.

 

Entre aquests pintors, va vindre l’autor del llibre que ara teniu a les vostres mans, Amat Bellés i Roig. Va vindre del poble del costat, de la Pobla Tornesa, però abans havia estudiat a Borriana, Sogorb i Barcelona i va vindre a aquest poble amb l’acabat d’estrenar Museu d’Art Contemporani de Vilafamés convidat pel mateix Aguilera. Amat no pintava ratlles i caragols esquemàtics, Amat pintava cartes de la baralla espanyola, tan ben dibuixades, tan realistes que semblaven reals, no pintades sinó cartes reals apegades al llenç. A aquest estil els entesos en diuen “hiperrealisme”. Quan hem aprés de pintura sense eixir del poble, déiem.

 

Vist de la perspectiva actual, els pintors primitius de les roques del Castell i els artistes contemporanis que exposen a les sales del Museu de Vilafamés, separats temporalment per un abisme de milers d’anys, tenen una cosa en comú: en tots i en totes existeix el desig d’expressar les emocions, les creences i els pensaments que els atabalen com a persones i convertir les expressions en objectes artístics.

 

Tot aquest patrimoni històric i artístic forma part de la riquesa cultural del nostre poble és tan extensa que, sense eixir del terme de Vilafamés, es pot explicar l’evolució humana, des del paleolític fins al món contemporani. Des de l’Ajuntament ens hem fixat conservar-lo en les millors condicions i, sobretot, en donar-lo a conéixer. Perquè com a vilafamesins, estem molt orgullosos de tenir uns dels primers museus d’art contemporani d’Espanya (1970) i, també, de formar part del conjunt de jaciments d’art rupestres de l’arc mediterrani que la UNESCO  va declarar com a Patrimoni de la Humanitat el 1998. Crec que l’orgull està més que justificat.

 

Iconologia d’unes pintures rupestres és un exemple de la difusió del patrimoni que estem impulsant. En aquest cas, és un text molt ben documentat que, a més a més, ens fa reflexionar sobre la interculturalitat dels símbols que tenim a casa nostra. Quan Amat Bellés ens va proposar aquest tema, el treball es trobava encara en un estat incipient i, tal com anava avançant i explicant, seduïa més als seus interlocutors. Al final, aquesta publicació ha estat possible gràcies al pregon treball de recerca de l’autor, al qual li agraïm molt sincerament tot l’esforç que ha fet per poder oferir-nos una mirada inèdita sobre les pintures rupestres de Vilafamés.