EL DESCOBERT de Longi Gil Puértolas

  Pompeia, u na mirada al món clàssic M’ha agradat molt visitar les restes de l’antiga ciutat romana de Pompeia (Nàpols, Itàlia) perquè és la més pròxima a la mesura de les persones de totes les restes del món antic que conec. M’ha agradat perquè no hi ha grans monuments, ni grans circs, ni grans arcs triomfals per a commemorar batalles militars. Hi ha forn de pa, hi ha comerços i establiments de tot tipus, hi ha una plaça ágora, un auditori, uns banys públics, carrers amb voreres, calçades i passos de peatons, cases amb aigua correnta i clavegueram, patis i jardins, tot això formava part d’un nucli urbà de fa uns 2.000 anys. Pensem només que, en molts dels nostres pobles, una cosa tan elemental com l’aigua correnta a les cases i el sistema de clavegueres no es van implantar fins la dècada dels anys seixanta del segle XX, fa uns 60 anys. Fa quatre dies com aquell que diu. Infraestructures urbanes que també podem vore en ciutats de l’Antiga Grècia i que tenen prou més de 2.000 anys.  Ta

Joan Miquel Ahís Blasco Les infinites combinacions  de l' skyline de Vilafamés Longi Gil Puértolas comissari de l'exposició Si bé la calma no és la qualitat quotidian de Joan Miquel Ahís , quan el fotògraf planta la càmera davant d'un tema, s'arma d'una paciència infinita i –com el caçador d'aveall– espera el que calga fins que aparega allò que desitja captar dins de l'espillera, dins del quadre. L'objecte a fotografiar és sempre el mateix, l'skyline de Vilafamés, conformat per quatre torres: la del Batle, la del Campanar, la de Gómez i la del Castell. Quatre miradors mirats i repetidament retratats per Ahís. L'altre element emblemàtic que sol introduir de fons és la figura cònica –i icònica– del Penyagolosa. Però el caçador d'imatges no es limita a enquadrar l'objecte sinó que espera pacient fins que els rajos del sol matiner, filtrats pels núvols i les boires que l'entrebanquen, pinten la pedra rogenca amb el