La serenata al bou, avui.

-->

Concert de la serenata al bou, 2015 (foto: Gabriel Ahís)

 

La serenata al bou, avui

Longi Gil Puértolas

La serenata al bou de Vilafamés, tradicionalment, ha tingut dues funcions principals: la lúdica, la que perdura: el concert nocturn de la banda de música La Lira de l’associació cultural la Roca, a la plaça de la Font.

Però hi ha un altre vessant que ha minvat en importància al llarg del temps, és la part alimentosa, l’apreciat menjar de la celebració festiva. Tradicionalment, el bou, després de torejar-lo, es matava i s’esquarterava en la mateixa plaça per a consumir la carn. Això era molt important, perquè es tractava d’una carn molt valorada en altres èpoques quan escassejava la proteïna de procedència animal.

Esta és la part que ha perdut importància i pràcticament ha desaparegut. La societat canvia, les necessitats també canvien i eixos canvis es reflecteixen en les festes i celebracions. La serenata al bou i tota la festa que l’envolta ha evolucionat moltíssim durant els últims 60 anys.

La carn fresca, acabada de matar (la que es penja ara, en 2015, no està fresca, ni acabada de matar, sinó que són dues peces d’una vedella de carnisseria, procedents d’una càmera refrigerada), però quan la carn era realment fresca i acabada de matar, necessitava exposar-se a l’aire fresc de la nit per s’eixugar-se a la serena i perquè el carnisser poguera treballar-la amb més facilitat. I del bou exposat a la serena, tenim la serenata al bou: música, festa i ball al voltant de la carn de bou obert en canal. Eixe és el significat de la serenata al bou, encara que avui en dia ha anat perdent quasi tots eixos elements que li donaven sentit.

Al voltant de la mort del bou -prèviament a la Serenata- tradicionalment hi havia diferents rituals que han desaparegut perquè han canviat les necessitats. Per exemple, el costum de guarir les berrugues amb la sang calenta del bou, mentre el carnisser el pelava i l'esquarterava, la superstició diu que d’eixa manera desapareixen les berrugues.

I l'altre element desaparegut és la subhasta de les despulles del bou. L'agutzil -a toc de cornetí- cantava d'una a una les peces del bou: Quan donen per ella!, escridassava, i nomenava totes i cadascuna de les peces de l’animal: les banyes, la verga, els testicles, la pell, el lleu, la melsa, el cor…

Totes aquestes tradicions van anar desapareixent a poc a poc a partir dels anys seixanta, quan el bou corregut tenia lloc en la part antiga del poble (plaça de l'Ajuntament, carrer de Baix i carrer de Dat) i, per qüestions d’espai, es va traslladar tota l’activitat taurina al voltant de la plaça de la Font.

L'any 1977, en plena transició democràtica, en un context que propiciava la cerca de les senyes d’identitat i la recuperació de la memòria històrica i cultural, la improvisada “comissió de festes del 77” va promoure un primer intent de recuperar la serenata, però no va haver-hi continuïtat fins a 1983.

Els anys 1984 i 1985, es va a posar en escena la subhasta de les despulles del bou, les imatges i el so de la qual les arreplega el documental Serenata al bou.

Des de l'any 2000, per motius "legals", la degolla i l'esquarterament tampoc no s'ha pogut exhibir a la plaça. Un dels pretextos al·ludits era la coneguda malaltia de "les vaques boges" (Encefalopatia Espongiforme Bovina) que va tindre notorietat a tot el món. I des de l’any 2005 ja no s’ha pogut matar el bou en públic.

Aleshores, l’únic que queda és el concert de música de banda, cada vegada més espectacular, però en definitiva es tracta d’un concert que compta com a única singularitat amb la presència de dos peces de carn de vedella refrigerada i penjada de tres pals, un símbol que rememora l’antic sentit de la festa.

 

Sobre el ducumental Serenata al bou

Serenata al bou (Longi Gil, 1985) és un documental amb detalls de docudrama que mostra amb rigor la festa del bou de Vilafamés. Un joc que lliga  paganisme i religió. Un ritus ancestral que enfronta l'home i la bèstia.   Amb la mort d'aquesta, la sang esdevé un element màgic. La plaça de Vilafamés és un escenari que va transformant-se a poc a poc: primer es toreja el bou, després  es converteix en escorxador i, finalment, en auditori per al concert al voltant del bou obert en canal. Serenata al bou és la mirada mitificada a la memòria infantil d'una festa que, des de principis del segel XXI, només conserva el concert de la banda de música.

Serenata al bou es va rodar l'any 1985, amb tecnologia de vídeo analògic, aleshores incipient (U-màtic HB), en format 3x4, lluny del que ara coneixem com a era digital.

En eixa època, la subhasta de les despulles havia desaparegut com a forma habitual i, amb una posada en escena, es va haver de reconstruir expressament per al vídeo amb la participació d'un actor professional que va interpretar l'agutzil (Pep Cortés). També es van dramatitzar les accions dels xiquets al voltant del bou, tanmateix però, la resta de seqüències són un retrat de la festa real del moment amb actors no professionals procedents de  Vilafamés, població on es va rodar.

Actualment, el bou no es mata i, per tant, no s’esquartera a la plaça, ni es subhasten les despulles, ni els xiquets es mullen les berrugues amb la sang calenta del bou. El concert és l’únic element que resta de l’antic ritual.

El concert de la banda de música de Vilafamés és l'unic element que es conserva 
de l'antiga Serenata al bou (2014).



_____________________________________

28 d'abril de 23020

La setmana passada, en ple confinament pel COVID-19, vaig vore amb sorpresa que el documental "Serenata al bou" circulava entre grups familiars i d'amics del poble, a mi em va arribar de rebot. Ara, l'adjunte ací a este perfil amb alguna reflexió. Eixe vídeo és el testimoni d'una festa que s'ha transformat moltíssim, només en 35 anys. És de 1985 i ja en eixe moment molts dels elements que apareixen en la pel·lícula havien desaparegut, l'escena de la subhasta o la dels xiquets, per exemple. Són escenes que es vam reconstruir però eren uns costums que ja no tenien lloc des dels anys seixanta del segle passat. Altres que teníem previstes en el guió no les vam poder rodar per falta de temps i pressupost. La productora, Vídeo Uno, no podia dedicar més que un parell de dies per al rodatge i amb això es va muntar la pel·lícula, encara que la idea inicial era una altra. Amb tot el que hi ha en eixa mitja hora de pel·lícula, podem vore com han canviat molts dels costums. Només cal mirar-la atentament. Les festes i celebracions es mantenen però les formes canvien i s'adapten a les noves mentalitats, són evolucions normals. Les formes canvien però és l'essència la que ha de quedar. Precisament, el cinema documental és això, el testimoni d'una part de la realitat d'un moment de la nostra història.